La infrastructura social

L'esfondrament de la meva infrastructura (etimologia: infra 'debajo') social va ser el primer que vaig acusar quan vaig venir a viure a un petit poble de muntanya d'orígen agrícola situat en el Vallès Occidental ara fa quasi quatre anys. Enyorava una relació més harmoniosa amb l'entorn natural, que no es respectava, no es tenia en compte que en formem part, allà on jo vivia abans. Però un ecosistema sa és un ecosistema equilibrat. La mida justa o, si més no, aproximada de les coses n'és una part radical. Radical com em podia haver pensat jo que era abans no passès pel sedàs de la solitud, el silenci, la quietut, el fred i el vent. La muntanya et poleix. Es podria dir que ara sóc més justa, més flexible, més equilibrada... Ara m'adono que les meves habilitats socials no són per res, pero no res, per viure com una deesa o una bèstia. Que ja no sé si sóc extrovertida o introvertida, però el que tinc clar és que una relació equilibrada amb un entorn social, cultural i natural és sana. I que la trobo a faltar. Que he mustit per dins i emmalaltit per fora. Que necessito recobrar un entorn que s'eixampli a partir de persones, objectes, experiències, llocs, emocions, valors, llenguatges, imatges... amb què seguir construint de manera progressiva la meva pròpia identitat.